1. Panoràmica de polítiques i programes de capacitació digital de la Unió Europea

La Declaració de Lisboa convidava a accelerar el procés de creació d’un marc legal per al desenvolupament de l’economia del coneixement a la UE. A partir d’aquí, la UE ha desenvolupat un ampli marc jurídic per regular la transformació digital. Aquest marc inclou reglaments, directives i altres instruments polítics destinats a protegir els drets de la ciutadania, establir obligacions per a les empreses tecnològiques, reforçar la ciberseguretat i facilitar el desenvolupament de serveis digitals. En aquest apartat es presenten algunes de les normes europees més rellevants per comprendre la relació entre digitalització, ciutadania i polítiques públiques.

Aquestes normes es poden analitzar des d’una doble perspectiva: d’una banda, reconeixen drets i estableixen límits a determinades pràctiques empresarials i institucionals. De l’altra, formen part d’un procés polític més ampli que impulsa la digitalització de l’economia, l’Administració i la vida quotidiana. Per això, no n’hi ha prou de conèixer quins drets reconeix cada norma: també cal preguntar-se quin model de societat digital promou, qui participa en la seva definició i quines alternatives conserva la ciutadania.

Plataformes i serveis digitals

• La Directiva per regular el comerç electrònic, aprovada l’any 2000, va ser un dels primers instruments europeus destinats a establir un marc comú per als serveis digitals i el comerç electrònic. No obstant això, bona part dels problemes actuals de les plataformes, com la publicitat personalitzada, els sistemes de recomanació, la moderació de continguts, els patrons de disseny i la concentració de poder, requereixen un marc més recent.

• En aquest context, el Reglament de Serveis Digitals (DSA) estableix obligacions per als intermediaris i les plataformes digitals. Entre altres qüestions, exigeix més transparència sobre la publicitat i els sistemes de recomanació, estableix obligacions específiques per a les grans plataformes i prohibeix determinades pràctiques enganyoses.

• Per la seva banda, el Reglament de Mercats Digitals (DMA) pretén limitar determinades pràctiques de les grans empreses que actuen com a «guardians d’accés» i poder afavorir unes condicions de competència més justes.

Així doncs, aquestes normes intenten limitar el poder de les plataformes, però no eliminen la dependència dels seus serveis. En aquest sentit, una persona pot disposar de drets enfront d’una plataforma i, al mateix temps, trobar-se pràcticament obligada a utilitzar-la per comunicar-se, treballar, estudiar, comprar o accedir a determinats serveis. Per això, aquestes regulacions s’han d’analitzar juntament amb altres qüestions com la concentració empresarial, la interoperabilitat, la portabilitat efectiva i l’existència d’alternatives públiques o comunitàries.

Protecció de dades personals

• El Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), aplicable des de 2018, estableix un marc comú per al tractament de dades personals a la Unió Europea. Entre altres aspectes, reconeix drets com l’accés a les dades, la seva rectificació, supressió, limitació del tractament, oposició i portabilitat. El RGPD també estableix principis com la minimització de dades, la limitació de la finalitat, la transparència, l’exactitud i la seguretat. Això significa que les organitzacions no haurien de recopilar dades de manera indiscriminada, sinó únicament aquelles que siguin adequades, pertinents i necessàries per a una finalitat concreta.                                                                                    El consentiment és una de les bases jurídiques que permeten tractar dades personals, però no l’única. També poden existir altres bases, com l’execució d’un contracte, el compliment d’una obligació legal, la protecció d’interessos vitals, el compliment d’una missió d’interès públic o determinats interessos legítims. Per tant, acceptar una política de privacitat no equival necessàriament a autoritzar qualsevol ús possible de les dades.                                                             Des d’una perspectiva crítica, el RGPD reconeix drets importants, però el seu exercici no sempre resulta senzill. Les persones han de comprendre textos jurídics complexos, identificar qui tracta les seves dades i conèixer quins mecanismes poden utilitzar per exercir els seus drets. A més, la protecció individual té límits quan la prestació d’un servei depèn d’acceptar determinades condicions o quan hi ha poques alternatives a les grans plataformes.

Identitat digital i intel·ligència artificial

• El Reglament (UE) 2024/1183 estableix el marc europeu d’identitat digital. El seu desenvolupament inclou el moneder europeu d’identitat digital, destinat a facilitar la identificació i l’accés a serveis públics i privats als Estats membres.                                                                                  La identitat digital pot simplificar tràmits i facilitar el control de determinats atributs personals. Tanmateix, també planteja preguntes sobre la dependència d’infraestructures digitals, la centralització de la identificació i les conseqüències de no disposar dels mitjans tècnics o els coneixements necessaris per utilitzar aquests sistemes. Per això, la digitalització de la identitat hauria d’anar acompanyada de garanties d’accessibilitat, seguretat, protecció de dades i existència de vies alternatives.

• La Unió Europea també ha aprovat el Reglament d’Intel·ligència Artificial, que estableix obligacions diferents segons el nivell de risc dels sistemes. La norma limita algunes pràctiques, regula determinats sistemes d’alt risc i introdueix obligacions de transparència per a certs usos de la IA. Tanmateix, l’existència d’una regulació basada en nivells de risc no respon per si sola a totes les qüestions socials i polítiques que planteja actualment la intel·ligència artificial: qui decideix on s’utilitza, quines dades s’empren, quins efectes té sobre el treball i com es reparteix la responsabilitat quan una decisió automatitzada perjudica una persona.

Ciberseguretat i ciberdelicte

• La Directiva 2013/40/UE, relativa als atacs contra els sistemes d’informació, estableix normes sobre determinades conductes delictives relacionades amb l’accés il·legal, la interferència en els sistemes i la intercepció de dades.

• Per la seva banda, la Directiva NIS2 té una finalitat diferent. No se centra principalment a definir delictes, sinó a reforçar la ciberseguretat d’entitats i sectors essencials i importants. Estableix obligacions de gestió de riscos, notificació d’incidents i responsabilitat dels òrgans directius, i amplia el nombre de sectors subjectes a aquestes exigències. Això és rellevant perquè la seguretat digital no depèn exclusivament del fet que les persones aprenguin a protegir-se. També depèn de com es dissenyen els serveis, dels recursos de les organitzacions, de la responsabilitat de les empreses i de la capacitat de les institucions per prevenir i respondre davant d’incidents.

Drets digitals i transformació social

La Unió Europea ha aprovat també declaracions i estratègies que presenten la transformació digital com un procés que ha de situar les persones al centre, com la Declaració Europea sobre Drets i Principis Digitals. S’hi contemplen aspectes com posar les persones i els seus drets al centre de la transformació digital, el suport a la solidaritat i a la inclusió, així com garantir la llibertat d’elecció en línia, fomentar la participació en l’espai públic digital, augmentar la seguretat i l’apoderament de les persones, i promoure la sostenibilitat del futur digital. Sobre això, tanmateix, es fa necessari analitzar fins a quin punt el model tecnològic imperant, que en bona part prové, precisament, d’empreses no europees, respecta o no aquestes premisses. És a dir, el reconeixement formal de drets digitals no garanteix per si mateix que les persones disposin d’alternatives reals, comprenguin les tecnologies que utilitzen o puguin rebutjar determinats serveis. Una ciutadania pot tenir dret a la privacitat i, al mateix temps, dependre de serveis basats en l’extracció de dades; pot tenir dret a la informació i, no obstant això, informar-se en entorns dominats per sistemes algorítmics de recomanació i filtres bombolla; o pot tenir dret a accedir als serveis públics i trobar-se que aquests s’ofereixen prioritàriament per vies digitals.

Per això, el marc jurídic europeu s’ha d’analitzar des d’una doble perspectiva: d’una banda, proporciona instruments rellevants per protegir la ciutadania i limitar algunes pràctiques empresarials. Per altra, acompanya i organitza un procés de digitalització cada vegada més ampli. Així, la qüestió no és únicament si existeixen drets digitals, sinó també si les persones poden exercir-los en condicions reals d’autonomia i si conserven alternatives quan no desitgen o no poden utilitzar una determinada tecnologia.

Des de l’àmbit de l’educació social, aquesta anàlisi permet formular-nos algunes preguntes. Per exemple:

• Quins drets reconeix cada norma i com es poden exercir?

• Quins coneixements necessita la ciutadania per exercir-los?

• Qui assumeix la responsabilitat de protegir les dades?

• Què passa quan no existeix una alternativa no digital?

• La regulació limita el poder de les plataformes o simplement n’ordena el funcionament?

• Quins grups queden en pitjor posició davant la digitalització?

• Qui participa en les decisions sobre quins serveis s’han de digitalitzar?

En conseqüència, la capacitació digital no s’hauria de reduir a aprendre a utilitzar eines o a adaptar-se als serveis existents. També hauria d’incloure la comprensió dels drets digitals, de les relacions de poder que travessen les tecnologies i de les possibilitats de participació, negociació i resistència enfront de processos de digitalització que no hagin tingut prou en compte la ciutadania.